UN PETIT TEXT DE CADASCÚ

Katy Avilés

Cada vegada m’ensenyava coses noves: un dia em va ensenyar a percebre la intensitat de l'olor del camp després d’una tempesta; en temps de la verema, a trepitjar el raïm ; a la primavera, a olorar les flors del tarongers; en temps de la calor, a sentir sobre el cos el sol voluptuós, i en una nit de celístia, a conèixer el nom dels estels. Em deia que les estrelles estaven formades de tots els colors,  i que la barreja feia que les veiéssim de color blanc. 

Katy Avilés

Ramon Aromí

No solc tenir somnis com el d'avui, amb un contingut de tanta sensualitat. Sorties del mar i a penes deixaves petjades a la sorra de la platja. Caminaves amb passos lleugers, t'acostaves cap a mi amb subtilesa, riallera, graciosa. La teva pell bruna, vestida d'una esplendorosa nuesa, lluïa a la claror vesprejant d'una tarda de finals d'estiu. Renuncio a descriure't la meva emoció en llançar-me a acollir-te, perquè quan he anat a abraçar-te he obert els ulls i has deixat d'existir. Sortosament, ara, ets al meu costat.

Ramon Aromí i Barquets

Maite  Lloret

El meu pare era mestre rural. Durant molts anys les vacances les passàvem a Barcelona i em portava a visitar el Museus de la Ciutat, d’Art, d’Història, l’Etnològic, etc. Així va néixer amb mi l’amor pel romànic, el gòtic, els pintors italians del Renaixement i sobretot els impressionistes. 
Coneixements d’art que he ampliat a l’Escola de la Dona que m’han ensenyat a diferenciar els diversos estils, tant de pintura com d’arquitectura. El professor que vaig tenir ens feia gaudir de cada quadre amb les seves explicacions i he tingut la sort de poder veure l’original de molts dels quadres estudiats a l’Escola. L’art em fascina i mentre contemplo una pintura, un temple, una escultura sóc plenament feliç.

Maite  Lloret

Emi Sànchez

Per camins de la Fageda, records del passat em colpeixen: abraçades apassionants, carícies primerenques, converses sinceres, el cruixir de la fullaraca sota els nostres peus, el batec dels nostres cors. La resta silenci, mirades, somriures, ulls plorosos de felicitat. Oh, Fageda d’en Jordà, tu que vas ser testimoni del nostre amor, separa per uns instants la teva arbrada i deixa passar el sol entre les fulles per notar que encara tinc vida. Després, més endavant, tornaré a la foscor a la meva solitud i tu m’embolcallaràs de natura per endolcir el meu passat.

Emi Sànchez

Sessé Castells

Cada vegada m’ensenyava coses noves. Un dia, em va ensenyar a distingir entre el pla general i el primer pla. Pla general, m’endinso en el paisatge i admiro l’esplèndida mansió enmig de la natura. Primer pla, uns ulls, la intensitat d’una mirada que em desperta emocions i m’apropa al personatge. Un altre dia, em mostrava el pla mitjà, que em fa veure el dors de la Laura, el moviment suau del seu gest. El pla sencer, que em permet reconèixer-la.  El tràveling, a través del qual camino amb ella, la vaig seguint; ara entra a la mansió, a l’habitació de l’esquerra, tanca la porta, la perdo momentàniament. I la música, que ho impregna tot.

Sessé Castells

Francina Gili

No sé el temps exacte que vam passar en aquell viatge a Eivissa;  segurament molts de dies, que jo estava exaltada, disposada a sorprendre’m tant per no res com per molta cosa, tant per la idíl·lica làmina que guarnia  el capçal del nostre llit, com per l’extraordinària vista que podíem admirar des de la terrassa, tant per una petxina que vaig recollir per fer-me un collaret, com per aquell imponent illot d’Es Vedrà que vam veure el mateix dia, en una sortida en barca. 

Francina Gili

 Laura Trovò

I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant cinquanta –nou anys que gairebé ni la veig: na Laura. La imatge que em retorna el mirall m’agrada però,

qui és aquesta senyora?  I penso  en el temps, ha passat tan ràpid que de vegades per alguns instants albiro la noia que abans es reflectia aquí i sento una mica de nostàlgia per tots els somnis deixats al llarg del camí; però solament és un instant perquè la dona del mirall té pressa, vol continuar amb la seva vida. 

Laura Trovò

Dolors Salla

I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant cinquanta-nou  anys que gairebé ni la veig: la Dolors. Perquè  l’espill no l’he necessitat per tirar endavant. Han sigut el coratge i l’esperit de superació que m’han permès avançar i assolir les diferents etapes de la vida cada una diferent de l’altra; algunes més feixugues, altres felices i aquesta última  enriquidora perquè puc gaudir de la literatura i escriptura i catalana, així com assaborir aquest moment històric que viu el nostre poble.

Dolors Salla

Rosa Palà

I miro aquesta dona que m’ha estat familiar durant setanta anys, que gairebé ni la veig: la Rosa. Em miro i no em miro, sóc així. Quan no em miro no passa res, ara quan ho faig conscientment, trobo que a través dels meus cabells blancs apareixen cinquanta mil històries. Me'ls miro i cadascun crec que té un motiu: enamoraments frustrats, altres d'aconseguits, pèrdues i troballes. I totes aquestes vivències són les que, d’alguna manera, m’han permès seguir estant aquí.

Rosa Palà

Carme Coromines

Cada vegada m'ensenyava coses noves: un dia em va ensenyar a reconèixer la bellesa que m'envoltava. Un altre dia em va mostrar un Déu fora dels temples i dels llibres, un Déu humà i proper que és a tot arreu. En una altra ocasió em va fer conèixer i estimar Màrius Torres, Machado i Rilke, tres poetes que van convertir el seu sofriment en poemes i em van ajudar a transformar la meva malaltia en curació.

Carme Coromines

Isabel Ribó

No sé el temps exacte que va passar fins que arribàrem a Egipte, molts de dies, que jo els vaig passar exaltada, disposada a sorprendre'm tant per no res com per molta cosa, tant per una ampolleta de vidre per guardar el perfum, amb una feina de filigrana feta pels egipcis, com pel sumptuós temple de Abu Simbel, monument colossal dedicat al faraó Ramsés II i que va ser traslladat per evitar quedar submergit per la construcció de la presa Assuan. Tant per l'escarabat egipci, amulet de vida i poder, fet de diferents materials, com per les piràmides, grans monuments funeraris construïts en el temps de l´antic Egipte, una de les més portentoses i emblemàtiques meravelles del món. 

Isabel Ribó

Josep Sarsanedas

I miro aquest home que m’ha estat familiar durant setanta- tres anys que gairebé ni el veig: en Josep. Avui, però, del que veig,  si us haig de ser franc, n’estic força satisfet.

Mirant-me al mirall, m’ha semblat veure el meu pare que fa més de cinquanta anys que ens va deixar. Amb l’emoció d’aquesta semblança, amb pocs segons, m’ha vingut a la memòria la trajectòria de la meva vida que va començar justament a la postguerra.

Temps penosos de repressió franquista, escoles amb mestres feixistes que ens feien cantar el "Cara al sol". Amb aquest pensament, lamento que els meus pares no puguin viure  els temps actuals tan esperançadors per als catalans. A ells els vull dir: "Hem  avançat molt, queda molt per fer però res no és impossible".

Josep Sarsanedas

Esther Guillén

TANKA                                                        

Plaer  inèdit
sentir-me sota  l´aigua
com un ullastre.
Sentir-me terra xopa
i  part de la tempesta.

HAIKU

Com terra xopa
amb aroma de vida
així jo em sento

Esther Guillén

Jossie Casanovas

I mir aquesta dona que m'ha estat tan familiar durant setanta anys que gairebé ni la veig: na Jossie. Aquells ulls vius que parlaven sense paraules i ho esguardaven tot sense quasi parpellejar, aquelles cames rectes i fortes que pujaven cims i esgotaven senders. Les mans ben col·locades al damunt d'una guitarra i els dits que premien amb seguretat aquelles cordes que ens regalaven l'oïda amb un so que ens permetia escoltar o acompanyar amb les nostres veus. La pujada àgil al tren de tornada, el pes a les espatlles de la motxilla ja buida però ben carregada de sol, d'alegria, i d'amistat... amb la il·lusió de començar a preparar la propera sortida.

Jossie Casanovas

Roser Olivella

I mir aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant seixanta-nou anys que gairebé no la veig: la Roser. La veig a l’edat escolar, tímida, quieta, esperant l’hora de sortida del cole, mirant de reüll el rellotge de la companya. Quan em canviaven la profe, plorava d’amagat. Enganxada a la mare. Però, on ha quedat tot això? No m’hi reconec així, però ho era així. El temps i els esdeveniments amb què t’has d’encarar deixen empremta, segur. Tanmateix actualment no podria pas mantenir aquella actitud de submissió. Sortosament s’ha guanyat amb el canvi. Ara em sento més viva i a punt per fer constar les coses tal i com les sento.

Roser Olivella

Matilde Gonzàlez 

Avui dia afortunadament les dones ja tenim més opcions per desenvolupar les nostres idees, si més no als països occidentals. I per equilibrar la Tradició amb la part més reaccionària del Patriarcat; però, malauradament també hi ha dones que pràcticament volen fer tot el fins ara tenien prohibit. Com, per exemple, n'hi ha que volen i lluiten per fer de "costaneres" als Passos de Setmana Santa, sense ser-ne ni tan sols catòliques ni creients.

  En canvi m'agrada moltíssim "tot i que fa patir" quan veig les colles castelleres amb la munió de nois i noies, nens i nenes aixecant entre tots i totes aquells immensos castells. Quan hi sonen les gralles, sento com una descarga elèctrica per tot el cos, perquè a vegades, la Tradició quan va acompanyada del Seny i la Força és màgica i meravellosa. 

Matilde Gonzàlez

Glòria Judal

No és precisament un record vague el d’aquella primavera. Sí que ho era però, aquell carrer que ara no sabria trobar, com vague aquella llum d’uns dies de maig; com les roses darrere les reixes dels jardins, com els llessamins i el somrís d’ell. El retardador de la  Minolta va fer “clic”  mentre, enamorat, ell m’oferia un pomet de no recordo quines menudes flors.

Molts anys després ensenyaria la fotografia a les nostres filles, amb el somriure de la indulgència  perquè, ja sabia que l’enamorar-se no era  patrimoni d’elles,  encara que des del seu món pletòric d’emocions em veiessin caduca,  com si el meu temps de l’amor hagués quedat presoner  damunt d’un  paper en blanc i negre.

Glòria Judal

M. Eugènia Cuevas

         Cada vegada m’ensenyava més coses noves. Jo era molt jove i un dia em va ensenyar a tenir calma davant de situacions difícils, un altra dia a fer una dinar o un sopar amb quatre coses oblidades en una nevera quasi buida. Mai oblidaré les truites de “trampa”. Un dia em va fer descobrir que poques coses es necessiten per viure i en realitat aquestes poques coses les necessites poc. Fins i tot un dia em va mostrar la manera més eficaç d’eliminar els polls del cap de les nens quan tornaven de les colònies. Em va ensenyar a ser pacient i a lluitar des de la reraguarda per aconseguir grans victòries. Gràcies, iaia.

M. Eugènia Cuevas

                                                           M. Rosa Arnella

No sé el temps exacte que va passar fins que arribàrem a la muntanya,  jo estava exaltada, disposada a sorprendre'm tant per no res com per molta cosa. I allà dalt,  enmig de les roques, es veien els nius de les àguiles desplegant les grans ales. Una va emprendre el vol amb gran majestuositat i semblava voler-nos dir que aquells eren els seus dominis. Contrastava amb les petites flors de tots colors, que creixien entre les herbes. Les flors, l'alegria de la terra. Al costat el sol escampava els raigs de llum sobre el llac i l'il·luminava, les aigües esdevenien blaves i transparents. Tot plegat va ser un moment de joia i de pau.
                                                        
M. Rosa Arnella

Empar

No sé el temps que passo exaltada i sorpresa cada vegada que visito l’església de Santa Maria del Mar. És majestuosa i sempre hi descobreixo quelcom nou. Em desperta un sentiment d’acolliment perquè em sento petita sota les  grans columnes. N'admiro els  vitralls, el conjunt de vidres de diferents colors i formes que ens fan endevinar tants significats. Són detalls petits però amb un gran contingut històric. I pensar que l’anomenaven la Catedral dels Pobres!

Empar

Lali

No sé quant de temps vaig trigar a conscienciar-me que ja no era petita, que m'havia fet gran. Per una banda estava molt contenta, ja que quan ets infant vols créixer ràpid, però quan hi arribes, te'n penedeixes una mica. No és ben bé penediment, si no enyorança del temps transcorregut. La societat, la família t'exigeixen que responguis com un adult i de vegades et vols rebel·lar. De tant en tant ho practico i em dic: ets com una criatura feliç.

Lali

                                                          Montserrat Giol


Les dones, llavors, estaven sotmeses als marits i als pares. Ells disposaven. Elles a obeir de grat o per força. Tot i que hi havia dones que els anava bé de tenir contents als homes i fer-los la gara-gara, en treien profit. D’altres, la majoria, patien i quan volien dir-hi la seva, les avergonyien: “les dones a la cuina, criant canalla i tenint cura dels avis”. Les feministes eren, com dona Maria, desafiants i burletes. Ells en deien provocadores. Ho veiem clar amb la resposta del mossèn a la novel·la: “ és perquè s’ho mereixen”, sense analitzar l’abús de poder dels mascles.

Montserrat Giol

Clarissa Chamorro

No sé  el temps exacte que va passar fins que arribarem a Gruyerès, moltes hores, que jo les vaig passar exaltada, disposada a sorprendre'm tant per no res com per molta  cosa. Tant per aquelles floretes blanques menudes de l'aparcament com per aquelles muntanyes prealpines que semblaven pintades a l'horitzó dins un marc blau, tant per aquell petit buda exposat davant la porta d'un museu com per aquell imponent castell allà dalt enfilat des d'on es gaudia d'un preciós paisatge. 

Clarissa Chamorro

                                                           Alfons Outeriño 

No sé el temps exacte que vàrem passar per arribar a Trieste, però en arribar el que vaig veure ja em va agradar. Les fulles feien corredisses entorn d’una estàtua que ens donava la benvinguda a la ciutat. Era l’emperadriu Elisabetta, la Sissí de les pel·lícules. El vent fred ens va empènyer a l’interior d’un Cafè carregat de cultura, on un escriptor passava moltes hores donant forma a les seves obres. Però ell no hi era, encara que, a sobre de la taula ens deixava el seu llegat. Tres mesos després, a Barcelona, ens va donar el seu autògraf. Gràcies, Claudio Magris.


Alfons Outeriño

Carme Brangulí

Aquest cel tan blau ple de núvols, que per art de màgia canvien segons la imaginació, voldria emmarcar-lo amb quatre fustes i penjar-lo a la paret dels records, on la meva infantesa té la part més riallera. M’esborrona pensar que el pas dels anys ha canviat la meva vida i a mi mateixa.
Aquella dona que m’ha estat tan familiar ni la reconec, on és la Carme?, aquella jove treballadora que anava pel món tan segura de si mateixa. Ara l’enyorança em priva, sento que m’haig de parar; els anys en tenen la culpa, tot és trencadís, ho ha esborrat la fragilitat de la vida. Sé que el  “guix de la vida” ho podria transformar, el voldria tenir per poder viure-la d’una altra manera, llimant les males estones, les paraules mal dites, les discussions ximples i el què diran. Viuria més feliç i faria més feliços  els altres.

Carme Brangulí 

Maria Teresa Miró

I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant setanta-quatre anys i que gairebé ni la veig: la M. Teresa Miró. Era el curs 1947 - 1948, jo tenia set anys, era  el meu primer curs escolar. A les nou del matí el cant  de “El himno nacional” i tot seguit les classes en castellà. Era un matí que plovia, la “señorita”, ens va dir: “Como no podemos salir al patio porque llueve os voy a leer una poesia del poeta catalán Joan Maragall”

“La ginesta altra vegada,

la ginesta amb tanta olor

és la meva enamorada

quan ve el temps de la calor....”

No sé si va ser el silenci que es va fer a la classe de quaranta nenes,  el plovisqueig al jardí i  la veu clara i serena de la Sra. Catalina Bordas que  em van produir un sentiment indescriptible. En veure que el poeta havia escrit aquell poema  amb paraules com les que fèiem servir a casa, amb l’àvia, els oncles, els  veïns...  Però el que sí que sé és que cada vegada que escolto aquest poema, malgrat que han passat mes  de seixanta-cinc anys, els ulls se m'omplen de llàgrimes. Avui crec que aquell matí plujós, ja em vaig fer INDEPENDENTISTA!

Maria Teresa Miró

M. Àngels Clarimon

I després un silenci, uns segons de silenci, el pare a la platja, ens ensenya  de  nedar, somriu; la mare asseguda a la taula del menjador i tots nosaltres fem deures, les dotze , hora de plegar, rialles i mirades. Ja no hi són, ja no hi anem tots plegats a la platja, ja no fem deures asseguts a  la taula , ja no existeix la taula.

M. Àngels Clarimon

 

                                                          Montse Arissa 

I miro aquesta dona que m’ha estat tan familiar durant setanta-vuit anys que gairebé ni la veig: la Montse. Aquesta Montse sempre es va considerar poc agraciada, sobretot quan en plena adolescència el seu nas semblava que sobresortia massa. Aixó li  creà un important complex. Però, per altra banda, no deixava mai d’emmirallar-se, costum que malgrat els seus anys,encara té. Aquesta relació d’ella i el mirall, va fer  dir un dia a la seva àvia : "Per què et mires tant al mirall, si dius que no ets guapa?" I ella va respondre amb bona dosi d'humor: "Per veure si milloro!".

Montse Arissa

Assumpció Baiges

No sé el temps exacte que va passar fins que vàrem arribar al lloc de destí de les nostres vacances, com tampoc era conscient d’on anàvem, però aquell viatge per a mi va ser apassionant. La meva curiositat em portava a sorprendre’m per tot el que m’envoltava, tant per una planta d’espígol que, tímidament, començava a florir, com per un immesurable riu que, camí avall, es perdia en l’infinit; tant per una cadernera que, refilant, voleiava de branca en branca, com per la multitud d’estels que a la nit il·luminaven el cel. Tot ho contemplava embadalida!

Sé per on vàrem passar perquè, anys després, ho vaig mirar en un mapa, però les sensacions que experimentes quan les vius no hi ha cap mapa que les pugui reflectir i encara que el record sigui imprecís i no sàpigues on has escoltat aquella música, o on has flairat aquella olor de terra mullada, o el somriure que et va regalar un nadó mentre li feies moixaines, o aquell ramat de vaques pasturant per la muntanya, cada troballa que feia em fascinava, però de tot me n’oblidava al moment.   

Assumpció Baiges

Palmira

No sé el temps exacte que va passar fins arribar a aquell país, molts dies, que jo els vaig passar exaltada, disposada a sorprendre’m tant per la verdor dels prats, com per les altíssimes muntanyes que teníem a tocar, tant per aquell ocellet que venia als nostres peus com per aquelles boniques cases plenes de flors, tant pel color intensíssim d’aquells blauets com per aquella llarga cua de cavall, tant per aquells petits poblets  com per aquelles vaques que  pasturaven a cor que vols. Tot era net, polit, transparent. Jo  venia d’un país més aviat sec, desordenat i de què tenim poca cura, però que, tal com diu el poeta, “estimo amb un desesperat dolor”, i,  n’estic segura que, poc a poc, anirem transformant.

Palmira

Montserrat Alavedra

Viatge somiat

Per fi, anava a Salzbourg acompanyada de dos grans amics; era un somni de feia molts anys. En arribar, vaig admirar la bellesa de la ciutat. Es neta, endreçada amb olor d’antic i molta història. La casa on va viure Mozart, el bosc on es va inspirar per compondre “La flauta màgica”, els parcs plens de flors. Vaig gaudir de concerts meravellosos, de vetllades a les terrasses il·luminades amb espelmes. Vaig sentir una felicitat immensa. Va ser un viatge inoblidable.

Montserrat Alavedra

Carles Espallargues

No sé el temps que va passar fins que l’avió va sobrevolar i envoltar la cascada Iguazú. Quin espectacle! Mirat a vista d’ocell semblava un pessebre. Però, ai las, quan vàrem ser a dins , a tocar, esquitxats i molls, és quan la vaig sentir meva. Quin goig, quina emoció, ens vàrem abraçar a la natura, vam plorar i hi vàrem entrar en comunió. La Selva, l’Amazonia, ens oferia ses papallones de coloraines a centenars; arbres, plantes, flors grans i menudes d’una diversitat  i quantitat exuberant. Allò era un devessall de vida, no tenia temps de pair-ho. Allò més majestuós i allò més ínfim era talment com si es donessin la mà. 

Vaig arribar amb el sentiment que… hi tornaré en cos o en ànima.

Carles Espallargues

Carme Canalda

Ai, Déu meu, ahir em varen convidar a sopar i no vaig saber dir que no. Vaig haver de fer un gran paperot, ja que em vaig veure obligada a menjar per no ofendre ningú. Però les anxoves que ens van servir eren ben salades; la truita de patates, ben crua; i de tota la resta, ja ni en parlo. De vegades dir la veritat pot fer molt de mal, però no dir-la et pot provocar un bon mal de panxa.

Carme Canalda

Montserrat Martí

La Berta està asseguda en silenci en una cadira al costat del llit de la mare, vetlla els seus últims minuts de vida. Li acarona els cabells que s’han tornat de plata a causa de la malaltia. Mira al seu voltant, les parets grises de l’hospital la transporten a una altra dimensió onírica.

Ara és ella la que jeu en el llit blanc i asèptic. Plora, té por, la mare li acarona els cabells rossos de fil d’or que li cauen per damunt de les espatlles i li canta una cançó de bressol.

No ploris, nineta, ja ha passat tot, aviat estaràs bé i podrem tornar a casa amb el pare. Veu aquell somriure dolç que vetlla els seus somnis infantils i sent l’amor que emplena cadascun dels porus de la seva pell.

Un calfred li recorre l’espinada i la treu del seu somieig.

Obre els ulls i mira la mare. Acaba d’exhalar el seu últim sospir. L’ànima ja ha sortit d’aquell cos maltractat per tant de dolor. Dues llàgrimes silencioses li brollen dels ulls mentre la besa amb tendresa.

Montserrat Martí

Jaume Roig

El somieig

 A les acaballes dels seixanta. Mallorca. 

Caserna Palma 47.

-“Atención, soldados, prestad mucha atención: como en cualquier ocasión en que manipulemos un arma, primero abrimos el cerrojo comprobando que no hay ningún cartucho en la recamara ni en el cargador.... “

La Júlia omplia la maleta de xoriços, conserves, torrons que jo no podria prendre a casa aquell any. No hi faltava tampoc el tabac, uns pantalons, la camisa nova...

. “... Mientras aprietas el botón deslízala  hacía la parte trasera del fusil. Esto la liberará junto con el muelle del cargador y la teja elevadora extrayéndose de la pieza cargador/guardamonte....”

La Júlia em saludava des del vaixell... ja baixava per l’escala tota somrient, amb aquell somriure burleta que tant m’agradava ...

- “...Quitar el portafusil. Procede a soltar la correa, deslizando la hebilla hacía arriba y tirando del pasador de la misma. Separa la pieza que asegura la correa. Desliza la correa fuera de la hebilla y la abrazadera....”

Ens abraçàvem i ens petonejàvem com mai ho havíem fet. Ens dirigíem a la pensió que li havia reservat ...

- “Vamos a ver, soldado “Castani”, aquí tiene el fusil. Desmontelo”

- ????

Jaume Roig

Anna Maria Moya

Somniar

Cada estiu, quan arribàvem a Torrelles de Foix amb la iaia, per a passar-hi les vacances, la primera nit somniava que ja érem al darrer dia; que s’havien acabat les vacances i, quan em despertava i m’adonava que tot just acabaven de començar i tenia una alegria immensa.

S’acabaven les vacances i la joia de gaudir, tot el dia, de l’aire lliure, de córrer pels carrers, d’anar a les fonts a omplir càntirs, d’escapar-nos a les vinyes tot mirant si ja hi havia algun gotim de raïm prou madur per a pispar-lo, d’anar a cal forner a comprar aquella coca adobada, que no n’he menjat mai de tan bona... I arribava la darrera nit i, mai no fallava, somniava que acabàvem d’arribar i, quan em despertava: quina desil·lusió... Torrelles no tenia res d’especial, fora que, per mi, llavors, era el poble més bonic del món.

Enriqueta Arto

 Montse Villaverde

 Àurea Brufau

Eduard Barceló

Magda Lluch